La grada esclata amb passió, tots estan de peu, Mata acaba de fer un golàs per tota l’esquadra, Rudes, Ilergetes, Reducte, Molo i els EUS coregen el nom de Mata. El Lleida dorm a un punt del líder, un Llagostera que ha perdut en l’últim moment el partit de la jornada.
Els dies del nostre equip estan plens de llum i glòria, sembla que l’equip ha desenvolupat un antibiòtic contra la derrota, els jugadors estan en comunió i l’equip sintonitza bé totes les bandes, i també la més important: l’afició.
Lleida s’està bolcant com fa anys que no es bolcava, hi han cartells a cada cantonada, la gen sol parla del Lleida, l’equip que ha estat tota una volta sense perdre cap partit, som l’enveja de qualsevol categoria del Fútbol español. La nostra ciutat s’esta contagiant, (aquest cop més aviat de lo normal) per segon any consecutiu de la febre blava, el camp d’esports apunt d’arribar als 4.000 espectadors, tot es collonut, un ambient de playoff comença a apoderar-se dels socis.
La gent ja parla de si acabar primer es lo adequat per tenir mes opcions, però s’ha de prendre tot amb calma ja que les coses costen i encara falta molt per recórrer, “es la típica frase de fals previngut que amaga una gran dosi d’optimisme i ganes de menjar-se el mon”, però el seu cor li diu tot lo contrari i així ho contagiarà als seus amics i família que poc a poc aniran ampliant la cadena de l’optimisme envers l’equip de Fútbol de la nostra estimada ciutat.
Som pocs, som grans, som lleials.
Som del Lleida, visca el Lleida!!
