Pensava que el post tindria més acceptació però ja que sembla que ningú més oferira la seva historia de com va començar el seu amor al Lleida, el finalitzaré explicant la meva, no tant pura com la dels meus companys, i malgrat se’m pugui titllar de no ser un pedra picada, el meu sentiment al Lleida sé què és el que és.
El primer record que tinc del Lleida és a casa per la televisió amb el meu pare, un playoff d’ascens de fa molts anys, una eliminatòria contra el Nàstic de Tarragona en la qual el Lleida, si no vaig errat, acaba perdent. Jo, petit, li pregunto perquè mira aquell partit i perquè vol que guanyin els de blau? Perquè és l’equip de la província.
Jo no sóc de Lleida capital, sóc d’un poble de la província que està, tirant curt, a uns quaranta cinc minuts. Al meu poble la gent de futbol anima a Barça, Madrid o Espanyol exceptuant un parell de nois, que són del Lleida. Jo, em vaig decantar per un d’aquets tres inculcats des de casa, evidentment. Al 2010 vaig baixar a estudiar a Lleida i un dels meus companys de pis, em va animar a que anés algun dia a veure un partit del Lleida. Jo, futboler a més no poder, vaig parlar amb el company del poble i el vaig acompanyar a un partit contra el Teruel, la temporada 10/11. L’any següent, curiositats de la vida, vaig anar a viure al mateix pis que ell. A partir de llavors li anava preguntant els resultats i observava el Lleida des de la distància.. però cada cop amb més interès. L’any entrant, encara al pis de Lleida, em vaig animar a veure més partits, a vegades amb ell, a vegades amb altres amics, familiars als quals els demanava que m’acompanyessin... Allà em vaig enamorar del Lleida, la temporada 2012/13, la primera de Seligrat a la banqueta, la del gol de a Butarque... aquella temporada, sense fer-me soci, em vaig fer un fart de trepitjar el camp d’esports, m’apassionava! I viure el playoff va ser la cirereta del pastís per estimar aquests colors. Ara ja no visc a Lleida, he tornat al poble i entre feines de cap de setmana i altres compromisos (evidentment relacionats amb el futbol!) no sóc tant freqüent al camp d’esports com voldria, però segueixo el foro, les notícies d’internet, diaris, web i la febre del Lleida no se m’abaixa. Qui m’hauria de dir, quan de petit mirava aquella eliminació contra el Nàstic amb el meu pare, que acabaria sent un habitual de l’actualitat blava...