Un cop digerides totes les sensacions que vaig viure durant el dia d'ahir, m'agradaria explicar-vos una mica com va anar per Jaén. Estic segur que aquest desplaçament el recordaré tota la vida i ho volia compartir amb vosaltres.
Jo vaig ser dels que vaig sortir a les 00:00 del Camp d'Esports amb l'autocar. El viatge va ser durillo perquè vaig poder dormir només 1-2 hores però, tot i així, tampoc se'm va fer excessivament pesat. Suposo que la il·lusió que provocava el partit va poder més que el cansament.
L'autocar ens va deixar a prop de l'estadi, és a dir, lluny del centre perquè l'estadi estava situat en una espècie de turó a les afores de la ciutat. Després d'una estona caminant vam arribar ja a la Catedral de Jaén (molt bonica, per cert). Allí hi vam estar-hi força estona, fent fotos, càntics i compartint opinions amb la gent de Jaén. Alguns no eren tan receptius. Una anecdota va ser una dona gran que ens va cridar l'atenció perquè cantessim en una hora en què la gent dormia (i eren les 12!!!) Confirmant tòpics, vaja.
Després ens vam dispersar i mentres alguns seguien per la Catedral, altres vam anar de Tapeo. Això que amb cada beguda et posin una tapeta és una cosa que crec que als catalans que no estem acostumats ens torna bojos. Alguns de fet van acabar una mica borratxets xD Els que podiem estar una mica cansadets entre això i el dinar ens vam ficar les piles. Després de dinar ens vam ajuntar alguns lleidatans més en una plaça on feien una fira medieval (no sé quin nom tenia) i vam fer un últim beure abans d'anar cap al camp. Ho vam fer amb temps perquè voliem rebre els jugadors en la seva arribada al camp. La caminata fins al camp també va ser durilla perquè la calor que feia en aquells moments per Jaén era agobiant, alguns termometres marcaven els 40 graus. A meitat de camí ens vam aturar en un porxo on hi havia sombra per a descansar del sol, allí ens vam trobar amb més aficionats, la majoria Rudes. Al cap d'una estona d'estar per allí van vindre uns cinquanta aficionats radicals del Jaén amb una actitud molt agressiva i que només arribar van tirar una botella de vidre al terra. Al veure això he de reconèixer que jo i la majoria vam fugir per potes. Als que es van quedar crec que els van robar una senyera i un bombo.
Un cop al camp ens vam reunir ja tota l'afició, tant els que havien anat amb el bus de les 6 com els que havien anat per furgos, trens, cotxes particulars, etc. Allí vam rebre l'equip com es mereixia i tot va ser bon rollo entre l'afició del Lleida i del Jaén: desitajant-nos sort, fent-nos fotos, intercanviant bufandes... Hi havia un "punto de encuentro" a fora on es bevien tot tipus de begudes i hi va ajudar bastant, a més també hi havia la buscada sombra! Quan faltava una horeta perquè comencés el partit ens van situar a l'esquina on ens corresponia com a afició visitant. El camp la veritat és que em va decepcionar molt, me l'esperava una mica més gran i, a més, les grades estaven molt lluny del terreny de joc, cosa que li restava molt. A part, la zona horrible, ens donava el sol de ple. A alguns, per cert, els hi van requisar l'estelada perquè era un simbol independentista (visca la democràcia).
Centrant-nos ja en el transcurs del partit comentar el que tothom va veure, que vam fer una primer part pessima i que no convidava a l'optimisme. L'afició perfecta des del principi animant a tope. N'hi havia alguns a la part alta que els hi costava una mica més ficar-s'hi però que hi farem... A la mitja part alguns ja els van insistir que animessin més però ni així...
A la 2a el gol ens va tocar una mica però de seguida vam reaccionar i vam veure que la missió era marcar un gol, igual que abans. Així doncs va arribar el gol de l'empat en què que tothom es va tornar boig. Lo típic que t'abraces amb desconeguts, etc. Espectacular. No estavem jugant bé i el gol ens va fer creure que era possible passar ronda de nou. A partir d'aquell moment van arribar els millor minust d'animació.
Amb l'arribada de la prorroga i ja amb els nervis a flor de pell ens van vindre uns 300 - 400 inutils a la nostra zona per dir-nos de tot, amb un parell de banderes franquistes (aquestes si que les van deixar entrar) i tot. S'havien desplaçat des de la zona on previament hi havien els de la Penya Lagarto i on s'havia tirat una cadira al nostre porter abans que acabessin els 90 minuts. Tot i els moltíssims insults que vam sentir cap a Catalunya i amenaces que a la sortida ens pegarien, etc. nosaltres vam seguir a lo nostre i només vam fer que animar al nostre Lleida. El comportament de la nostra afició va ser BRUTAL. No parant d'animar en cap moment, crec que en alguns moments animàvem més que ells i tot, i sense faltar en cap moment al rival. Finalment van arribar els penals i amb ells el patiment màxim... La història ja sabeu com va acabar. Va ser impressionant veure com molt dels aficionats ploraven desconsolats i no solament els aficionats, dels jugadors pocs n'hi havia que no ho fessin. Jugadors com Massana, Pere Milla, Miramón ploraven com a nens. A mi no em van arribar a sortir les llagrimes però veient el que veia l'emoció era molt forta i va ser impossible no tindre durant tota l'estona la pell de gallina. Després vam demanar que sortís l'equip un altre cop i aquests encara molt tristos es van anar passant per la nostra zona donant-nos la mà. Hi va haver una gran comunió equip-afició. Els hi vam agraïr lo molt que ens havien fet gaudir i ells a naltres que els haguessim donat tant el suport. Només faltava el Pau Torres, del que ens deien que estava enfonsat el vestidor. Total que vam fer que tornessin a sortir del vestidor un altres cop, llavors ja amb el Pau. El pobre ens demanava perdò... i nosaltres intentavem animar-lo. Per a veure el gran comportament que va tindre la nostra afició només cal dir que els jugadors del Jaén van vindre cap a la nostra zona a aplaudir-nos, igual que alguns aficionats seus quan vam sortir de l'estadi.
Després de l'amargor de la derrota i d'haver tingut a tocar una cosa tant difícill d'aconseguir, quedava aquella sensació contraposada que el viatge havia valgut molt la pena i que ser del Lleida valia molt la pena perquè cap altre equip et fa sentir res símilar. Més enllà de la derrota o la victòria quedava l'orgull de ser del Lleida i l'haver pogut compartir el sentiment lleidatanista que tenim amb altres aficionats.
A tot això encara quedaven 10 horetes de carretera més cap a Jaén. Tristos però, com he dit, orgullosos de tot lo bonic que aquest any ens ha deixat lo Lleida.
Res més, perdò pel totxo però tenia ganes de fer una mica de resum del que havia estat el dia..
Aprofito també per saludar als foreros que vaig coneixer (sempre fa gràcia ficar cara als pseudonims): LleidaAlCor, Terra Ferma, Javirp i algun altre que em deixo. Va ser un plaer, fins la pròxima!
Visca el Lleida!
.
